En moltes tradicions espirituals orientals, i especialment en la manera com solem percebre el zen, tendim a veure el mestre com un «guru». Aquesta visió, pot portar a malentesos i falses expectatives. Ens resulta senzill imaginar el mestre zen com algú amb qualitats espirituals elevades, amb totes les respostes i capaç de guiar-nos com un líder infal·lible i inqüestionable. Aquesta manera d'abordar la figura del mestre zen pot ser perillosa tant pel deixeble com pel mestre. A la tradició budista, el mestre és un «amic de bé» o kalyanamitra, algú que acompanya les persones en el seu camí espiritual amb una relació basada en la confiança i el suport mutus, en comptes d'establir una relació des d'una jerarquia rígida.
Al budisme, el concepte de kalyanamitra (amic de bé o noble) exerceix un paper fonamental en el desenvolupament espiritual. Un amic de bé és algú que, per la seva experiència i comprensió, pot acompanyar i orientar en el procés de despertar. No és una figura que imposa la seva saviesa des d'una posició de poder, sinó d'algú que comparteix el camí i ofereix guia sense imposar respostes absolutes. El Buda esmenta al Samyutta Nikaya que el factor més important en el camí és comptar amb un kalyanamitra, un bon amic que ajuda a veure per un mateix. Així, el mestre zen compleix precisament aquest rol: no ofereix fórmules màgiques ni solucions instantànies, sinó que és present per acompanyar el procés d'autodescobriment del practicant.
El mestre s'implica a la pràctica pròpia i dels seus deixebles amb un esperit d'humilitat i servei. La seva tasca consisteix a donar suport al deixeble perquè trobi la seva pròpia comprensió a través de l'experiència directa de zazen. El mestre pot oferir un ensenyament, però aquesta només cobra vida quan la persona practicant la fa seva a la seva pròpia pràctica. I El Zen, el mestre facilita l'entorn perquè cadascú descobreixi la seva veritat.
La relació entre mestre i deixeble es basa en la confiança i el respecte mutu. No és una relació jeràrquica fonamentada a l'obediència cega, sinó en la col·laboració cap al descobriment de la veritat. El mestre actua com un mirall i, en lloc d'oferir respostes directes, moltes vegades torna preguntes que confronten la persona amb si mateixa. Al Sutra del diamant, es diu «si veus el Buda, mata el Buda», que elimina qualsevol idealització o aferrament a una figura —sigui un mestre o qualsevol concepte elevat— que es pot convertir fàcilment en un obstacle. El mestre zen no vol convertir-se en un objecte de culte, sinó ajudar el deixeble a superar la dependència de qualsevol imatge externa, inclòs ell mateix. D'aquesta manera, el mestre es converteix en un mitjà hàbil per assolir la pròpia comprensió.
El zen és un camí de creixement i maduració espiritual, emocional, mental i corporal. No és només una tècnica per relaxar-se o millorar la concentració, sinó una via integral de desenvolupament. A través de la pràctica de zazen i del contacte amb els ensenyaments, cada persona es confronta amb si mateixa, despullant-se d'il·lusions i patrons limitants. El mestre zen, com a amic de bé, acompanya aquest procés, ajudant que cada persona enfronti les seves emocions, pensaments i desitjos sense rebutjar-los ni aferrar-s'hi. La pràctica zen promou una maduresa espiritual que no se separa del món, sinó que s'integra a la vida quotidiana, encoratjant-nos a viure amb autenticitat, compassió i claredat. La transformació que proposa el zen és el resultat d'una pràctica compromesa i contínua, i el mestre, com a company de camí, ajuda a mantenir el rumb sense crear dependències infantils.
En desmitificar la figura del mestre zen, alliberem tant el mestre com el deixeble de falses expectatives i projeccions. El mestre no és un ésser sobrenatural ni un salvador, sinó algú que ha recorregut el camí abans i pot assenyalar els perills i trampes que ens podem trobar. Comprendre el mestre com un company de viatge ens allibera d'idealitzar la seva figura. La relació mestre-deixeble al zen és única, basada en confiança, compassió i respecte mutus, on tots dos es comprometen en el camí cap a la realització. Aquesta relació, juntament amb la pràctica contínua, els condueix naturalment a una maduració integral, ajudant-nos a viure amb més autenticitat i llibertat.
No obstant això, en evitar la imatge idealitzada del mestre com un «guru» infal·lible, també és fonamental no caure a l'extrem oposat de desestimar la seva figura o no reconèixer la seva valuosa funció a la Via del Zen. El mestre, amb la seva experiència i guia, aporta saviesa i direcció, ajudant els practicants a evitar errors comuns ia aprofundir en la pràctica. Valorar adequadament el mestre no implica veure'l com algú superior, sinó com un guia l'ensenyament del qual mereix respecte i reconeixement, permetent que el deixeble desenvolupi una gratitud sincera. D'aquesta manera, la relació mestre-deixeble s'enforteix en una base de respecte mutu, el que resulta essencial per a un aprenentatge profund i significatiu.
