Hem vist que és fonamental aprendre a parar atenció a la respiració ia mantenir la postura correcta. També hem destacat la importància de la immobilitat a la pràctica. Quan ens assentem en la postura adequada, hem d'aprendre a cultivar l'actitud correcta, la qual es pot dividir en tres aspectes essencials: obrir el que està tancat i aprendre a deixar anar, equilibrar la nostra reactivitat a través de l'equanimitat i explorar allò que roman ocult.
Aquests tres elements són crucials a la pràctica meditativa.
Obrir i deixar anar
Què és el que roman tancat en nosaltres? Els nostres sentits i el nostre cos solen estar tancats. Sovint, vivim atrapats en els nostres pensaments, judicis i fantasies, tan immersos en els nostres propis mons mentals que no parem atenció a l'experiència directa que ens ofereixen els sentits: la vista, l'oïda, l'olfacte, el gust i el tacte. A més, la nostra atenció sol estar tan dispersa que les impressions sensorials arriben de manera molt tènue. No obstant això, a mesura que la pràctica de la meditació enforteix la nostra atenció i consciència, deixem de perdre'ns en els nostres pensaments i ens tornem més sensibles i receptius a les impressions sensorials. Amb el temps, també el nostre cos comença a obrir-se. L'energia, que sovint no flueix lliurement pel cos, es desbloqueja conforme la nostra consciència s'interioritza, i comencem a percebre les tensions, els nusos i bloquejos musculars.
Hi ha diversos tipus de sensacions doloroses, i aprendre a distingir-les és un dels primers passos en el procés d'obertura que acompanya la pràctica de la meditació. Alguns dolors són senyals d'advertiment, com quan una mà s'acosta massa al foc i sentim dolor, indicant que l'hem d'apartar. Però també hi ha un altre tipus de patiment, compost per les tensions i bloquejos que habitualment ignorem perquè la nostra ment està distreta. A zazen, no és la meditació la que causa el dolor, sinó que ho revela clarament, com un mirall.
Conforme meditem en silenci, la nostra atenció es desperta i prenem consciència d'aquestes sensacions doloroses. Això és un signe de progrés, ja que vam començar a adonar-nos del que sempre va estar present, però que s'ocultava sota el llindar de la nostra sensibilitat. Hem d'aprendre a obrir-nos a aquest dolor ia experimentar allò que és realment present.
Quan parem atenció a aquestes sensacions, hem d'aprendre a discernir entre els senyals de perill i el dolor derivat de la pràctica. Si el dolor desapareix quan deixem de meditar, ens aixequem i fem una passejada, podem estar segurs que no és un senyal de perill, sinó una conseqüència de la postura inusual o de l'acumulació de tensió. Cap problema si el dolor desapareix en canviar lleument la nostra postura. Però si el dolor persisteix o s'incrementa després d'interrompre la meditació, és un senyal que estem forçant la postura més enllà del que és aconsellable i el millor és canviar-la o relaxar-la.
El dolor és un aspecte important en el procés dobertura. Si bé pot desaparèixer en aixecar-nos i caminar, también puede intensificarse durante zazen. De vegades, es presenta com un dolor intens a l'esquena, els genolls o qualsevol altra part del cos. Però, què fa la nostra ment amb aquest dolor? Al principi, tendeix a resistir-se, cosa que només contribueix a tancar-nos i distanciar-nos de l'experiència immediata, allò oposat a l'obertura que busquem. La resistència es pot manifestar de diferents maneres, com l'autocompassió. Podem suportar una sensació dolorosa durant un temps, però eventualment comencem a pensar: “Pobre de mi, si no em fa molt mal, estaria en un estat de goig”. És fàcil perdre's en pensaments d'autocompassió.
La por també és una forma de resistència. Estem condicionats a témer el dolor, i aquesta por ens impedeix obrir-nos i submergir-nos plenament en l'experiència. Quan advertim la presència d´aquesta resistència, hem de prendre consciència de la por, observar-ho i calmar-nos fins poder obrir-nos-hi. El temor a les sensacions desagradables ens pot portar a actuar abans que el dolor es manifesti, el que podríem anomenar la “síndrome del per si de cas”. Aquesta síndrome sorgeix amb freqüència: “Em mouré ara per si després sento massa dolor i no puc suportar-ho”. Aquest temor anticipatori constitueix una barrera que ens impedeix veure la realitat, incapacitant-nos per experimentar la incomoditat i el dolor.
Una altra forma de resistència és l'apatia, que es manifesta com a indiferència cap al que passa. La ment es torna extremadament desatenta i etiquetem mentalment el que passa de manera mecànica, sense vitalitat, sovint sense relació amb la realitat. Una ment apàtica no pot experimentar plenament el moment present. Per tant, aquest aspecte de la pràctica, obrir el que roman tancat, ens obliga a reconèixer les possibles formes de resistència que puguin aparèixer ia entendre que eventualment les haurem d'enfrontar. No necessitem jutjar-les ni resistir-nos, sinó simplement esforçar-nos per percebre i reconèixer l'autocompassió, la por i l'apatia, per després recordar-nos a nosaltres mateixos que tenim la capacitat d'estar més atents i oberts.
En lloc de lluitar o escapar, hem de calmar-nos i relaxar la nostra ment perquè es torni més receptiva i flexible, més amable i relaxada. Això significa que no hem de lluitar contra el dolorós, perquè en permetre'ns estar més oberts i relaxats, podem veure amb més claredat el que passa. I, per exemple, experimentem dolor a l'esquena i intentem resistir-nos, ignorar-ho o témer-ho, no podrem comprendre la seva naturalesa. Però si ens tranquil·litzem i ens obrim al dolor, descobrirem que “em fa mal l'esquena” és només un pensament que fa referència a una experiència de tensió, punxada, cremor o pressió. Hi ha una àmplia gamma de sensacions possibles. Quan la nostra ment és oberta, podem passar del concepte “em dol l'esquena” a allò que realment està succeint, una sensació transitòria que apareix i després s'esvaeix. Les sensacions poden ser intenses i doloroses, però les hem d'experimentar directament per comprendre la seva veritable naturalesa.
Generalment, quan ens resistim al dolor, tendim a pensar que hi ha una massa sòlida de dolor en alguna part del cos. No obstant això, en permetre'ns experimentar les sensacions tal com són, ens adonem que el dolor no és una massa compacta, sinó més aviat una vibració que es manifesta com a tensió, pressió o cremor. Hem de continuar percebent amb claredat i adonar-nos que, en realitat, no hi ha res sòlid en el dolor. Quan comencem a experimentar això, la il·lusió de solidesa es dissol i s'inicia un procés d'alliberament dels nusos i bloquejos energètics que tenallen el nostre cos. Permetre el lliure flux de lenergia és molt terapèutic.
És fonamental aprendre a treballar amb les sensacions doloroses que sorgeixen a la nostra pràctica. Aquest és un camí que ens porta a nivells més profunds de comprensió, i el fet de ser conscients de les sensacions doloroses ja és un signe de progrés, indicant l'enfortiment de la nostra atenció. A mesura que ens acostumem a aquesta comprensió, ens endinsem en nivells més profunds, tornant-nos més flexibles, receptius i conscients del que passa. Així és com comencem a complir el primer requisit de la pràctica: obrir el que està tancat. Aquesta obertura a l'experiència també és la base per al segon aspecte de la pràctica: equilibrar les nostres reaccions.
Equanimitat i Equilibri
Què entenem per reacció? La nostra ment, impulsada per aferraments, rebutjos, judicis, comparacions i prejudicis, és reactiva. La ment és com una balança que, en identificar-se amb un judici o preferència, perd el seu equilibri i és arrossegada per la reactivitat. Només podem mantenir l´equilibri quan utilitzem el poder de l´atenció pura, aquesta qualitat de la consciència que percep sense triar i sense preferències. Aquesta consciència sense elecció és com el sol que resplendeix igual sobre totes les coses.
Què podem fer perquè la nostra consciència pari atenció a la totalitat de l'experiència? Això és com emprendre un viatge a una terra estranya, travessant muntanyes, jungles, deserts i boscos. Si tenim l'esperit d'un veritable explorador, cada lloc que visitem serà interessant en si mateix. La meditació és un viatge a través de nosaltres mateixos, on cada experiència forma part del viatge. Moments plaents i dolorosos, valls i muntanyes, tot és part de la pràctica. La meditació consisteix a explorar qui som, i aquesta exploració requereix determinació.
Hem de procurar que tot formi part de la nostra pràctica. Les sensacions físiques de plaer i dolor, les emocions de felicitat o tristesa, de depressió o eufòria, són diferents estacions al nostre viatge. És possible que ens obrim a cadascun d'aquests estats, ser-ne conscients d'una manera equilibrada i adonar-nos de la seva veritable naturalesa? La meditació no té a veure amb aferrament o rebuig, sinó amb un retorn constant al present, una obertura contínua al que el moment ens presenta. Aquest equilibri de la ment, en què no hi ha elecció ni censura, ens permet establir contacte amb el ritme subjacent a les nostres activitats.
Hi ha ritmes a la natura, el dia i la nit, a les estacions, a la música, l'esport, la poesia i la dansa. Cada activitat té un ritme propi, i quan ens connectem amb ell, descobrim una nova sensació d'harmonia i gràcia. La nostra pràctica també té el seu ritme intern: el de la respiració, les sensacions, els pensaments, les emocions i els sons. Només descobrirem aquest ritme quan deixem de reaccionar i ens obrim a cada moment sense identificar-nos ni lluitar. Quan experimentem aquest ritme podrem gaudir d´una pràctica assossegada i sense esforç.
Per establir contacte amb el ritme, cal fer un esforç significatiu: prestar atenció i retornar una vegada i una altra al present. Al principi, la ment està distreta, i hem de fer l'esforç de controlar-la i concentrar-la, però conforme ho fem instant rere instant, experimentarem més moments d'equilibri. Meditar és com aprendre a anar amb bicicleta. Al principi, avancem trontollant-nos, però un cop establim l'equilibri, es converteix en una cosa senzilla. Quan comencem a meditar, porta temps estar atents i descobrir el ritme adequat. L'únic que hem de fer és adonar-nos del que hi ha a cada moment sense reacció. No hi haurà identificació ni censura, només l'acceptació plena del present. Cada moment d´atenció plena assentarà el nostre equilibri i ens permetrà descobrir el nostre propi ritme intern.
Explorar allò Ocult
El tercer aspecte de la meditació consisteix a investigar el que està ocult per desvetllar la veritable naturalesa de la nostra experiència. El que està amagat és la veritat, i encobrir la veritat consisteix a perdre'ns en els conceptes i identificar-nos-hi. Solem confondre l'experiència amb les idees que ens forgem sobre ella. Hem d'aprendre a diferenciar entre el nivell de la conceptualització i el nivell de l'experiència directa.
Què passa quan escoltem el toc d'una campana? La majoria de les persones respondran que escolten una campana, i si escoltem un soroll, podem concloure que és el motor d'un automòbil. Però, en realitat, el que escoltem són només sons, vibracions que la ment etiqueta com a “campana” o “automòbil”. Així confonem els conceptes mentals amb la realitat de l'experiència directa. Considerem el pensament “em dol el genoll”. En meditar durant una hora, sorgeixen sensacions doloroses als genolls. Però “genoll” és només un concepte; no hi ha una sensació anomenada “genoll”, “esquena” o “múscul”. L'únic que experimentem són sensacions de tensió, dolor, pressió o formigueig.
Per què és important distingir entre conceptes i realitat? Perquè els conceptes encobreixen la veritat. Aquesta comprensió és essencial per descobrir el veritable objectiu de la nostra pràctica. Els conceptes que tenim són inalterables; els noms que els donem sempre són els mateixos. El genoll em feia mal ahir, em dol avui i probablement em farà mal la propera vegada que mediti. Els conceptes no només consoliden la nostra noció de “genoll”, sinó que també ens fan identificar aquesta sensació com a “nostra”. Així, no només hi ha dolor al genoll, sinó que aquest genoll és “meu”.
Però quan ens obrim al que realment passa en el present, veiem que l'experiència canvia moment a moment. Les coses no són les mateixes, ni tan sols al més breu instant. El que conceptualitzem com “el meu genoll” no és més que un flux de sensacions que canvia constantment i no té solidesa i permanència. Mentre romanguem confinats dins dels conceptes, serem incapaços de veure o comprendre la naturalesa transitòria dels fenòmens.
La meditació ens exigeix investigar allò que està ocult. Per això, cal passar del nivell dels conceptes al nivell de l'experiència directa de les sensacions, visions, sons, olors i sabors. Només així podem experimentar directament la naturalesa dels pensaments i emocions en lloc d'identificar-nos amb el contingut. Quan ens connectem amb l'experiència que sorgeix a cada instant, podem descobrir el que abans estava ocult.
En primer lloc, descobrim que tot canvia. Tot allò que havíem considerat sòlid i immutable està sotmès a un procés de canvi constant. Hi ha els qui diuen “Ja sé que tot és impermanent”, però encara que intel·lectualment ho sapiguem, la majoria només tenen un coneixement superficial de la impermanència, no una comprensió visceral i profunda. La meditació és un vehicle per desvetllar la veritat de la impermanència en nivells cada cop més profunds. Tots, absolutament tot —sensacions, pensaments, sentiments, sons i sabors— està en un procés de dissolució contínua. La visió directa i profunda d'aquest fet desarticula totes les identificacions i els condicionaments que acull la nostra ment. És improbable que algú intenti atrapar l'escuma d'una onada, perquè sabem que és efímera. De manera similar, tot és transitori, i és possible veure'l i experimentar-lo d'una manera profunda i integrada.
Quan desenvolupem aquesta visió, la nostra ment és menys propensa a l'aferrament, perquè entén que, en última instància, no hi ha res a què aferrar-se. A mesura que ens desprenem de les nostres identificacions, aferraments i condicionaments, veiem com s'esvaeix el patiment a la nostra vida. La veritat de la impermanència també ens permet comprendre la inseguretat inherent a tots els fenòmens. Les coses són insegures o insatisfactòries perquè alguna cosa que està en constant canvi mai no podrà proporcionar-nos una satisfacció duradora. Quan ho entenem, comencem a deixar anar, permetent que el flux del canvi segueixi el curs.
En comprendre la impermanència i la inseguretat, entreveiem la veritable joia de la il·luminació: l'absència d'un jo en el procés de ment i cos. Això significa que no hi ha un “algú” a qui estiguin succeint les coses, que aquest procés no pertany a ningú i que no hi ha un propietari de lexperiència. Aquesta comprensió subtil, però radical transforma la nostra visió habitual, perquè la nostra saviesa creix quan ens movem del nivell conceptual al de l'experiència directa. En comprendre la insubstancialitat, la vacuïtat i l'absència d'identitat de tots els fenòmens, disminueix la nostra identificació amb conceptes com “jo”, “identitat” i “meu”, que són l'eix fonamental de les nostres vides. Quan comprenem que el “jo” és una il·lusió, un concepte creat per nosaltres, comencem un viatge que ens porta a integrar nivells creixents de llibertat a la nostra vida.
Només quan parem atenció al que és real —i no a les nostres idees sobre la realitat—, al que està present a cada instant, podem conèixer de manera transformadora la impermanència, la inseguretat i l'absència d'ego, que són les qualitats significatives de la nostra experiència.
L'Esforç Correcte
Però, com duem a terme aquest treball? Com obrim el que està tancat, equilibrem allò reactiu i explorem allò ocult? Quines són les nostres eines? Perquè la meditació doni fruits, és essencial desenvolupar dues qualitats: l'esforç i la intenció correctes. Per dirigir la ment cap a un objecte determinat, necessitem despertar la intenció i l'esforç adequats. A partir d'aquí, tota la resta vindrà naturalment. Quan exercim l'esforç adequat per enfocar la ment, l'atenció, la concentració, la serenitat, l'equanimitat, la saviesa i la compassió apareixeran de manera natural.
L'esforç correcte consisteix a cultivar una flexibilitat i disposició que mantinguin viu el nostre interès per conèixer la veritat. Si la nostra motivació és el deure o l'obligació, la ment es rebel·larà. L'atenció plena no implica tensió, encara que al principi de la pràctica es pugui confondre amb ella. Una imatge útil per comprendre l'esperit amb què cal abordar l'esforç i la intenció correctes és la cerimònia japonesa del te, on cada moviment és realitzat amb atenció i precisió exquisides. Sostindre un tovalló o abocar t'implica diferents moviments, però tots es realitzen amb la mateixa cura, mostrant una delicadesa, lleugeresa i gràcia úniques.
Podem transformar la nostra jornada —o almenys part d'ella— en una mena de cerimònia del te, on cada moviment es converteixi en una autèntica cerimònia? Si practiquem així, ens sorprendrem de com ràpidament la nostra concentració i comprensió s'aprofundeixen i maduren.