Cinc remeis per als obstacles
La ment humana a la tradició budista es compara sovint amb un estany, i la pràctica espiritual amb l'esforç de veure'n el fons. No obstant això, quan ens trobem sota la influència de certs obstacles, la claredat mental es perd, dificultant veure el fons, és dir, comprendre la nostra veritable naturalesa. Aquests obstacles poden aparèixer repetidament al llarg de la nostra vida. És crucial aprendre a manejar-los des del moment en què es presenten, per què, si aconseguim fer-ho, aquests obstacles es transformen en valuoses oportunitats per enfortir, clarificar i aprofundir la nostra pràctica espiritual. No obstant això, aquesta tasca no es pot dur a terme mitjançant la repressió, ja que reprimir els obstacles és un acte de rebuig que només esmorteeix la nostra consciència i ens impedeix viure plenament. Tampoc és recomanable donar curs a aquestes dificultats, ja que reforçarien els nostres vells hàbits, cosa que podria causar més problemes a llarg termini.
Aleshores, què podem fer si no reprimim els obstacles ni intentem expressar-los de manera descontrolada? La manera més efectiva de treballar amb les dificultats que apareixen durant la pràctica és ser-ne conscients i convertir-les en l'objecte de la nostra atenció. D'aquesta manera, el poder de latenció plena permet transformar aquests obstacles en part de la nostra meditació, brindant-nos l'oportunitat d'utilitzar la consciència per cultivar la comprensió i la saviesa.
Treballar amb els obstacles esdevé així una font d'energia i visió profundes. En observar directament la naturalesa del desig, l'aversió, el dubte i el temor, comencem a comprendre com aquestes forces influeixen en la nostra ment i, utilitzar el seu poder per vivificar i potenciar la nostra pràctica.
L'atenció plena és un mètode extraordinàriament senzill, però el seu poder radica que ens permet transformar les dificultats sense necessitat de lluitar contra elles. Més aviat, permet que aquestes energies revelin els seus propis patrons de funcionament. Així, aprenem a experimentar fins i tot les manifestacions més extremes sense identificar-nos ni quedar-hi atrapats..
1. El remei per al desig
Vegem ara com aplicar aquesta forma de treball a la nostra pràctica meditativa. Què podem fer, per exemple, si ens enfrontem al desig, a l'anhel oa la cobdícia? Primer, hem d'observar directament l'estat mental en qüestió i incloure'l al nostre camp de consciència, etiquetándolo mentalmente como “deseo”. Després, hem de ser capaços d'observar el desig de la mateixa manera que observem la respiració o les sensacions corporals.
Quan apareix un desig intens, hem de prestar-li tota la nostra atenció i identificar-ho clarament. De quin tipus de desig es tracta? Quines sensacions ens produeix? Quines zones del cos es veuen més afectades? On ho experimentem amb més intensitat? Ens sentim agitats, feliços, oberts o bloquejats? En acostar-nos al desig i observar-ho amb atenció, podem aprendre molt sobre aquesta força tan important a la nostra vida. Per exemple, en observar el desig descobrim que genera tensió, que és dolorós i que sorgeix de la nostra sensació de carència, en la idea que som éssers separats i incomplets.
No obstant això, en investigar més profundament, també descobrim que el desig és impermanent i no té essència real; és només un pensament acompanyat del seu corresponent sentiment que travessa la nostra ment. I això és tot. Així doncs, quan aparegui el desig, observem-ho i deixem-ho evolucionar sense interferir-hi. Si el desig és massa poderós, tornem a la respiració i al cos per tornar equilibri a la nostra ment. Mantenir latenció en tot moment és fonamental, ja que només a través de la consciència podrem obtenir visió i saviesa.
A la tradició budista, un dels exemples més coneguts de la superació del desig el trobem a la història de Buda sota l'arbre Bodhi. Quan Siddhartha Gautama estava a punt d'assolir la il·luminació, Mara, el déu de la temptació, va intentar distreure'l amb visions de dones belles i altres desitjos terrenals. Buda, en lloc de cedir a aquests desitjos o tractar de rebutjar-los amb força, els va observar amb calma i va romandre en la seva meditació, reconeixent que aquests desitjos eren il·lusions que sorgien a la seva ment. En fer-ho, les temptacions de Mara es van esvair, i Siddhartha va aconseguir la il·luminació.
2. El remei per a l'aversió
Com podem treballar amb l´aversió, el sentiment oposat al desig? Novament, hem de començar per ser conscients de l'odi, experimentarlo plenamente y etiquetarlo mentalmente como “odio”. Aquest sentiment ens ofereix una nova oportunitat per aprendre i trobar una llibertat més profunda. No hem de témer l'odi; al seu lloc, hem d'investigar-ho atentament.
Com experimentem l'odi? A quina zona del cos el percebem amb més intensitat? Quin és el vostre efecte sobre la nostra respiració? Com influeix en la nostra ment? L'odi ens pot ensenyar molt perquè revela amb precisió els nostres bloquejos, límits, creences i pors més profundes. Observar l'odi ens permet veure que està condicionat per la nostra perspectiva del moment, el que significa que és impermanent. Com és un sentiment associat a un conjunt de sensacions i pensaments passatgers, no cal aferrar-s'hi ni deixar-se arrossegar.
La majoria de nosaltres hem après a rebutjar l'odi, a verlo como algo “malo”, dolorós o vergonyós. Però, en observar-ho, també descobrim que aquest rebuig reforça la nostra tendència a reprimir-lo. Hem d'obrir la nostra ment i cor per experimentar completament l'odi, encara que això signifiqui remoure el dolor i la ràbia que acollim al nostre interior. Aquestes són forces que mouen la nostra vida, i hem d'aprendre a experimentar-les i reconciliar-les dins nostre. No es tracta de desfer-se'n, sinó d'aprendre a comprendre-les.
Pot ser necessari etiquetar l'aparició de l'odi una vegada i una altra abans d'assolir un estat equilibrat i conscient. Això és natural. Hem de recordar que l'odi, com qualsevol altre obstacle a la pràctica, es pot convertir en un dels nostres mestres més importants.
El judici també és una forma d'aversió. Quan ho observem detingudament, descobrim que no és més que una sèrie de pensaments en la nostra ment. En reconèixer això, podem aprendre molt sobre la naturalesa de la ment que jutja i el patiment que aquests judicis generen a les nostres vides.
Una altra forma d'aversió és la por, que tard o d'hora apareixerà a la nostra pràctica, de vegades amb gran intensitat. En aquests moments, debemos etiquetarlo mentalmente como “miedo” y observar cómo se manifiesta en nuestro cuerpo. En permetre'ns experimentar la por i ser-ne conscients, amb la pràctica arribem a familiaritzar-nos amb ell. A mesura que la nostra atenció creix, podem experimentar sensacions de goig i llibertat, nascudes de l'atenció equànime i de l'interès profund de moment present. Aquest goig sorgeix quan deixem d'estar a mercè del rebuig i el temor.
Una història poderosa sobre la superació de l'aversió és la de la trobada de Buda amb Angulimala, un notori bandit. Angulimala havia jurat matar mil persones i ja havia assassinat a 999 quan es va trobar amb Buda. Ple d'odi, Angulimala va intentar atacar el Buda, però no ho va poder assolir. Buda, sense por ni aversió, li va parlar amb compassió. La calma i l'amor de Buda van desarmar l'odi d'Angulimala, qui va decidir renunciar a la seva vida violenta i esdevenir un monjo. La transformació d'Anguimala mostra com l'aversió, quan s'enfronta amb saviesa i compassió, pot ser superada i convertida en un camí cap a la redempció.
3. El remei per a la somnolència
La indolència i la somnolència són obstacles comuns en la meditació. La somnolència pot ser deguda a tres causes principals. La primera és la manca de somni, que sol presentar-se durant els primers dies d'una retirada o després d'una jornada esgotadora. Aquest tipus de somnolència es resol amb descans.
La segona causa de somnolència és la resistència a experimentar un estat mental o físic que ens resulta desagradable o temorós. En aquest cas, la somnolència actua com una forma d'evitació. La tercera causa és un desequilibri entre la concentració i l'energia durant la pràctica. A mesura que la somnolència s'instal·la, la ment es dissipa i el desànim apareix.
No obstant això, la somnolència és un estat que podem treballar, encara que requereix tota la nostra energia. La major part de la nostra vida la vivim mig adormits, i la meditació és l'únic que ens pot despertar. Per enfrontar la somnolència, hem de començar per ser conscients de la seva presència i parar-hi atenció plena. En observar com la somnolència afecta el nostre cos i ment, podem descobrir-ne les causes i treballar-hi. De vegades, simplement ser conscients del son i tractar d'investigar-ho pot despertar l'energia necessària per dissipar-ho.
Hi ha diverses maneres de treballar amb la somnolència, com seure dret, realitzar respiracions profundes, meditar amb els ulls oberts, o mullar-se la cara. Si res d'això no funciona, descansar pot ser la millor opció.
En una ocasió, el venerable Mahakassapa, un dels principals deixebles de Buda, es va enfrontar a la somnolència durant la pràctica meditativa. En lloc de cedir al cansament, Mahakassapa va decidir redoblar el seu esforç. Es va mantenir en una postura recta, va mantenir els ulls oberts i va caminar meditativament per mantenir-se despert. La seva ferma determinació li va permetre superar la somnolència i assolir un estat profund de concentració.
4. El remei per a la inquietud
El següent obstacle és la inquietud. Quan la inquietud apareix, hem d'evitar jutjar-la o condemnar-la, ja que, com qualsevol altre fenomen, és condicionada i passatgera. Al etiquetarla como “inquietud” y observarla sin identificarnos con ella, podem experimentar la inquietud sense caure al seu parany.
La inquietud pot ser incòmoda perquè envaeix el cos amb tensió i la ment amb preocupacions. Si la inquietud és intensa, podem dir-nos: “Estoy listo. Seré el primer meditador en morir de ansiedad”. En lliurar-nos a la inquietud i observar-la sense resistència, descobrim que és un estat compost de pensaments, sentiments i sensacions, i que el seu poder sobre nosaltres depèn de la nostra creença en la seva solidesa.
La concentració és un bon antídot contra la inquietud. Quan és massa fort, explicar les respiracions pot ajudar a calmar la ment. També és útil recordar que la vida, igual que la meditació, segueix cicles. En aprendre a relacionar-nos amb tots els aspectes de la vida amb calma i humor, desenvolupem una acceptació que és fonamental per al creixement de la comprensió i la visió penetrant.
Ananda, el fidel assistent de Buda, es va enfrontar a una gran inquietud després de la mort de Buda. Tenia por no poder assolir la il·luminació sense la guia del seu mestre. Aquesta inquietud el va mantenir en constant preocupació i ansietat. No obstant això, Ananda va decidir observar la seva inquietud i practicar diligentment la meditació, enfocant-se en la respiració per calmar la seva ment. Finalment, la nit abans del primer concili budista, Ananda va aconseguir la il·luminació.
5. El remei per al dubte
El darrer obstacle és el dubte. En observar-la amb cura i sense identificar-nos-hi, podem veure que el dubte és només un procés mental, una sèrie de pensaments encadenats que normalment estan associats a sentiments de por i resistència. Reconèixer això transforma el dubte en una font de coneixement.
Quan el dubte envaeix la nostra ment, no podem concentrar-nos en un objecte determinat, i la ment vagabundeja sense arribar a una decisió. L'antídot és tornar al moment present una vegada i una altra, fins que la confusió desaparegui gradualment.
El dubte també es pot manifestar en petites resistències, què, amb la pràctica adequada, poden superar-se. No obstant això, darrere d'aquests petits dubtes, pot sorgir un Gran Dubte, que qüestiona la nostra veritable naturalesa i el significat de la bondat i la llibertat. Aquest Gran Dubte és una font d'energia i d'inspiració per a la pràctica, ja que ens impulsa a buscar la fi del patiment. En mantenir un esperit investigador, descobrim el tresor ocult a cada obstacle.
Milarepa, el gran iogui tibetà, va enfrontar un profund dubte durant el seu entrenament sota la guia del seu mestre Marpa. Tot i els ardus esforços i les proves imposades per Marpa, Milarepa dubtava de la seva capacitat per assolir la il·luminació. No obstant això, en lloc de rendir-se al dubte, Milarepa va decidir seguir endavant amb fe i determinació. A través de la seva perseverança, finalment va superar totes les proves i va assolir un alt estat de realització espiritual.
El camí cap al despertar és el llegat més gran de la humanitat, però de vegades sembla difícil de recórrer. El propòsit de la pràctica no és crear un estat mental especial, sinó treballar directament amb els elements essencials de la nostra experiència, aprenent a ser lliures. Si aprofitem els obstacles, aquests enriquiran la nostra vida, convertint-se en l'adob que nodreix la nostra ment i ens ajuda a desenvolupar comprensió, compassió i llibertat.